Dubtes d’un ciutadà corrent

09/08/2021

Finalment Barcelona tindrà un aeroport Intercontinental. És una qüestió d’Estat.

Ens diuen que es crearan 350.000 llocs de treball encara que a La Vanguardia del 30-07-2021, en el reportatge especial publicat per AENA venent les excel·lències del projecte, aquest nombre es va reduir a 195.000.

Ens diuen que provocarà un notable increment del PIB, tant a Catalunya, com a la resta de l’Estat, i que no podem perdre aquesta oportunitat que permetrà situar Barcelona i Catalunya de nou en el mapa internacional.

Ens diuen que s’invertiran 1.700 milions d’euros, però jo encara no he sabut identificar d’on sortiran. Qui els aportarà realment?

Encara que tot això està per veure, jo puc arribar a comprar gairebé tots aquests arguments, i evidentment, estic a favor del progrés, tant social com econòmic, però, tinc dubtes que no veig aclarits en cap de les informacions subministrades per AENA o pels polítics afins al projecte.

El 2015, l’Acord Climàtic de París, per tal d’aconseguir la neutralitat climàtica el 2050, indica el camí a seguir pel que fa a reducció d’emissions de gasos efecte hivernacle, posant com a objectiu inicial la reducció d’emissions en un 40% el 2030 respecte a les emissions de 1990.

El novembre de 2020, en l’última CIMERA DEL G-20, es va apostar per treballar per a l’aplicació plena i efectiva de l’Acord de París.

El desembre de 2020, davant la greu situació climàtica a la qual es va arribar, els DIRIGENTS DE LA UNIÓ EUROPEA acorden incrementar l’esforç i revisar l’objectiu del 40%, passant-lo al 55%, i incloure dit acord a la proposta de la propera LLEI EUROPEA DEL CLIMA per corregir les desviacions de la situació actual Vs l’objectiu fixat.

Si observem les tendències d’alguns països de la UE sobre aquest tema, s’aposta per la reducció de viatges aeris, en favor de mitjans de transport menys agressius per al medi ambient, especialment en viatges de mitja distància, que poden ser perfectament substituïts pel tren que no emet gasos d’efecte hivernacle. Això, a Catalunya i a la resta d’Espanya, va en direcció contrària.

El director general d’Aena, Maurici Lucena, ens captura amb antigues tècniques de venda d’enciclopèdies: “Aprofiti ara la promoció o demà ja no hi haurà regal”. “Ha de decidir-se ja, ara“. S’està creant una sensació d’urgència que t’impedeix reflexionar i fa centrar la teva atenció només en allò que pots perdre, sense saber, si més no, si et pot interessar de veritat, si estàs en condicions de pagar la hipoteca ecològica que deixaràs als teus fills o filles, o si la veritat és que el regal que t’ofereixen no t’importa ni un rave. Però això sí: És urgent!!! Cal decidir-ho ja!!!

El president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, indica que “El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència és la millor oportunitat econòmica del nostre país des del seu ingrés a la UE. El futur d’Espanya es decideix aquí“. Per a això, se centra en quatre eixos d’actuació: la transició ecològica, la transformació digital, la cohesió social i territorial i la igualtat de gènere. Parlant del tema que ens ocupa, com pretenem aconseguir la transició ecològica si estem apostant per l’increment del consum de querosè, un dels combustibles més contaminants, com a garantia de creixement econòmic, en lloc de la seva reducció i/o substitució per alternatives ecològiques o menys agressives amb el medi ambient?

Com encaixa el plantejament de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona en aquest projecte mundial de reducció d’emissions i en els compromisos europeus acordats?

Es parla de donar solució a l’impacte que l’ampliació pot tenir sobre l’espai de La Ricarda mitjançant l’intercanvi de 10 a 1 pels terrenys que s’utilitzin per a l’ampliació. Algú és capaç de ficar en el tub dentífric la pasta que ha tret abans? Doncs això és el que passa amb la Ricarda: el que se li amputi, no es pot reposar de cap manera, per moltes terres que es donin a canvi. I aquesta afirmació es basa en els estudis mediambientals de Delta del Llobregat.

A més, hem de tenir en compte el proporcional increment de la contaminació acústica, de la qual ningú parla i que tantes i tantes molèsties causen als veïns de les poblacions limítrofes amb l’aeroport, afectant greument a la seva salut.

S’indica que, si no es pot utilitzar la Ricarda, hauran d’optar per la utilització de pistes independents, cosa que, segons el Dtor. Gral. D’Aena, no li agradaria, però que forma part d’una de les dues úniques alternatives previstes per materialitzar l’ampliació de l’aeroport. Aquesta configuració de pistes independents convertiria la zona de Gavà Platja i Castelldefels en una zona de desastre acústic en la qual seria impossible gaudir d’una qualitat de vida raonable, tal com ja es va experimentar en el 2005-2006, quan es va utilitzar aquesta configuració de pistes. Per tant, el plantejament d’AENA podria resumir-se en “o ens deixeu destrossar la Ricarda o implantar les pistes independents i destrossem als veïns amb el soroll.” Tot pel bé de l’economia, és clar.

El 31 de juliol 2021, el vicepresident de la Generalitat i conseller de Polítiques Digitals i Territori de Catalunya, Jordi Puigneró, deia: “És un projecte necessari i important per al país”; “Tots estem fent esforços per intentar que sigui possible quadrar aquesta solució, que seria el millor per a tots i el millor per a Catalunya. No ens podem permetre no tenir un aeroport intercontinental, l’economia ara no s’ho pot permetre“. Estem en una carrera cap al creixement sense control de les conseqüències i els danys col·laterals. Semblem un ratolí corrent en la seva roda sense fi. Si s’atura, cau. Només sap seguir corrent i finalment cau per extenuació. ¿Això és el que volem? No som capaços de baixar de la roda abans d’autodestruir-nos?

Ningú parla de l’impacte que aquesta contaminació produeix sobre les zones agrícoles protegides de la zona, rebent de forma contínua la contaminació silenciosa, però constant sobre els productes alimentaris que després es distribueixen com KM0, i que lògicament, també veuran incrementada la seva incidència de contaminació en un % similar al de l’increment de vols a la zona.

Si bé podria ser cert que no disposar d’un nou aeroport ens pogués restar competitivitat ¿El preu que pagarem en destrucció ecològica i en salut ho compensa? ¿Serem capaços de mirar als nostres fills i néts d’aquí a 30 anys, i dir-los “Us hem deixat el planeta fet una porqueria; l’aire és irrespirable, no veiem el sol perquè està ple d’avions, el soroll ens aclapara i hem destruït la biodiversitat de la qual gaudíem i ens protegia, perquè la nostra generació, de ment a curt termini, només va pensar en si mateixa i va menysprear la trista herència que us deixàvem a vosaltres.”

Joaquim Borrell, un ciutadà amb dubtes